5 abr. 2014

Agraeixo el poc temp que em va dedicar.

Els homes de la meva vida 1. August

                

És profunda la somnolència

d’obscurs verins, plena d’estrelles i del rostre hipocràtic  del rostre, petri, del meu amant.

 

És amarga la mort,

 aliment dels tacats de culpa; en l’obscur brancatge de la soca es disgreguen amb un somriure malèvol i miren la terra amb tristesa.

 

Però, lleument, ell cantava

 a l’ombra verda del saüc tot desvetllant-s’hi dels malsons; dolç company de jocs amorosos, se li va acostar un àngel rosat, i ell, com una bèstia mansa, es va condormir en la nit i va veure el rostre estrellat de la  puresa.

 

Servicial com ell sol,

 no va renunciar mai a fer-se ric. En la seva fortuna hi havia el germen de la seva tristesa i de la seva depressió:

 

els fills,

en la seva absurda egolatria, no van agrair mai la immensa herència –d’amor i de béns materials- rebuda.

 

Agraeixo el poc temps que em va dedicar.

Tanmateix  –i tot i que era vint anys més gran que jo- enyoro els dies en què em va fer tocar les estrelles amb la mà.

 

Malgrat que van quedar parts del cel

per assolir vora seu -em vaig endur -penso- les seves millors primaveres.

 

                                                           Johann R. Bach

No hay comentarios:

Publicar un comentario