Els seus fills l'han confinat a la part alta de la casa on només respira llibertat en sortir a la terrassa

cellablanca

Cellablanca ha tornat d'un viatge per Egipte.

Considerat inicialment per ell mateix com a plaent, ha significat un canvi dràstic en la seva vida:

Els seus fills l'han confinat

a la part alta de la casa on només respira llibertat quan surt a la terrassa

-un espai de nou metres quadrats entre buguenvíl·lies, falgueres i geranis- perquè han descobert el seu vol arítmic a la Capçada de les Palmeres, perquè les seves pupil·les encara distingeixen els colors i perquè els ha dit que no volia viure com ells fan.

L'error de Cellablanca

ha consistit a preguntar als seus fills una cosa inusual: “Creieu que tot ha de ser càlid i ha de girar amb precisió?” No espero -els ha dit- ni tan sols que m’ escolteu, ja que el meu cant és desafinat i els ulls se’m  glacen només de mirar el vostre pols d'homes exactes. La vida no hauria de consistir a vestir el que encara queda de llum al món ".

En la meva qualitat d'escriptora metafísica,

he tingut el privilegi de parlar amb Cellablanca i de veure el seu rostre enigmàtic. M'ha explicat, en poques paraules, que d’un temps ençà sent  galops de cavall. "El seu galop de cirera, ha afirmat, a la praderia de la meva circumvolució de l'hipocamp em lliga per colpejar-me els peus".

M’ha semblat que la seva mirada

troba una espiral de moments fets de les rialles dels seus familiars, jutges que s'enutgen perquè infravaloren el seu dolor, perquè no reacciona, diuen, als missatges de la televisió.

Els fills de Cellablanca creuen

que el "trasllat" a l'habitació del terrat li provarà, que hi trobarà la calma. Com la hi podrà trobar en una habitació de 2,30 m. x 2,30 m? Tanqueu  un colibrí en una gàbia i veureu que hi agita les ales fins a l'últim instant abans de morir al cap d’un parell de dies.

A la vista dels fets, certifico 

que amb les mans comença a esgarrapar- se el ventre còncau tot buscant d’introduir-se en el seu propi cos per desaparèixer com també farà algun dia el sol.

A Cellablanca no li ha agradat d’observar,

des de la terrassa estant, com la ciutat es va menjant tots els cors.

                                                                                   Johann R. Bach

Los hijos de Cejasblancas creen que le irá bien su “traslado” a la habitación de la azotea,

CEJASBLANCAS

Cejasblancas ha regresado de un viaje a Egipto.

Considerado inicialmente por él mismo como placentero ha significado un cambio drástico en su vida.

Sus hijos lo han confinado

en la parte alta de la casa donde sólo respira libertad al salir a la terraza -un espacio de nueve metros cuadrados entre buganvillas, helechos y geranios- porque han descubierto su vuelo arrítmico en la copa de las palmeras, porque sus pupilas aún distinguen los colores y porque les dijo que no quería vivir como ellos viven.

El error de Cejasblancas

ha consistido en preguntar a sus hijos algo inusual: ¿Creéis que todo debe ser cálido y girar con precisión? "No espero –les ha dicho- siquiera que me escuchéis pues mi canto desafina y mis ojos se congelan al mirar vuestro pulso de hombres exactos. La vida no debería consistir en vestir lo que aún queda de luz en el mundo".

He tenido –en mi calidad de escritora metafísica-

el privilegio de hablar con Cejasblancas y he visto su rostro enigmático. Me ha explicado en pocas palabras que desde hace algún tiempo escucha un galopar de caballos. "Su galope de cereza –me ha afirmado- en la pradera de mi circunvolución del hipocampo me ata para golpearme los pies".

Su mirada –me ha parecido-

encuentra una espiral de momentos hechos de las risas de sus familiares jueces que se enojan porque infravaloran su dolor porque no reacciona dicen a los mensajes de la televisión.

Los hijos de Cejasblancas creen

que le irá bien su "traslado" a la habitación de la azotea, que allí encontrará la calma. ¿cómo encontrarla en una habitación de 2,30 m. X 2,30 m?  Encerrad a un colibrí en una jaula y veréis como a los dos días muere y hasta el último instante agita las alas.

Certifico –a la vista de los hechos-

que sus manos comienzan a arañar su vientre cóncavo buscando introducirse en su propio cuerpo para desaparecer como desaparece el sol. A Cejasblancas no le ha gustado observar desde la terraza cómo la ciudad se está comiendo todos los corazones.

                                                                                      Johann R. Bach

Taciturn vaig anar al Parc de la Ciutadella.

QUAN BARCELONA ERA D'UN ALTRE PLANETA

Quan em van trasplantar a un altre mar

sense roques ni tramuntana no tenia una altra opció que anar al Institut Jaume Balmes. Recordo que un dia ens van enviar a casa en senyal de dol per la mort del Papa Pius XII. No podia tornar a casa perquè no els nens en aquell planeta no teníem copia de les claus de l'habitatge ni de la porta de l'escala.

Taciturn vaig anar al Parc de la Ciutadella.

El Museu d'Art Modern era tancat. Ara les seves obres es poden veure's a Monjuïc, però per a mi ja no tenen cap interès doncs tot allò ho puc veure còmodament des de casa amb una gran pantalla connectada a l'ordinador. Parlo d'un altre planeta on el Museu del Parc, em semblava, més líric i més misteriós.

El meu pare em va prometre que m'hi duria,

però la seva promesa no es va materialitzar mai. No li retrec però. La veritat es que en aquell planeta la gent no anava als museus que eren gairebé sempre vuits. Pocs anys més tard, ja d'estudiant amb barba hi anava a llegir i, també a escriure les meves primeres impressions sobre una Barcelona amb banys públics i hiverns amb neu als carrers.

De tant en tant anava al teatre Capsa

i amb una tasca del carrer Aribau a jugar als escacs o al dominó. La resta era estudiar i escriure. Barcelona era d'un altre planeta i jo la veia amb els ulls d'un habitant trasplantat d'un petit port, net i alegre a un altre port, enorme, amb grans barques retolades "Golondrinas" per barquejar els diumenges. Barcelona, de totes totes, era d'un altre planeta.

                                                               Johann R. Bach  

Per defugir la son vas recordar que de petita els teus pares et passejaven en cotxe per fer-te adormir.

LA NIT COM UN COMA

No vas gosar a obrir els ulls

Vas sentir una mena de so com quan es tanca una porta. No  vas poder resistir la temptació: vas anar obrint els ulls a poc a poc i sense saber què era allò que veies; la llitera tremolava i per un moment vas sentir com la sang t'afluïa al cap.

Et tremolava la barbeta.

La por s'apoderava de tu. Vas pensar que hauria valgut més que t'haguessis begut el cafè que t'havien servit aquells malvats.

Tota la teva preocupació es va bolcar

a esbrinar en què podies pensar per evitar de tenir un atac de pànic. Et vas concentrar en els peus. Vas intentar de saber si te'ls senties i si també senties les corretges. I va funcionar.

L'ansietat et va anar minvant. Després vas fer el mateix pensant en els canells. Et vas anar tranquil•litzant a poc a poc.

Vas pensar a escriure una novel•la

si sorties d'aquella trampa. Vas descartar de pintar un quadre perquè no eres gaire bona dibuixant i perquè l'art figuratiu no t'atreia.

Vas imaginar un viatge

a una platja deliciosa. Vas pensar en els llibres que havies llegit. Quan se't van acabar les idees de coses a fer tornaves a començar les que la teva ment ja havia acceptat malgrat que la por que allò podia ser el final no et desapareixia.

El viatge, o fos el que fos allò que t'estaven fent,

se't va fer llarguíssim, però insisties a vèncer la por i la tremolor va desaparèixer. De tant en tant uns llumets t'arribaven a la retina,  cosa que et feia a la idea que t'estaven traslladant a un món de retorn impossible.

La llitera o fos el que fos allò

que et subjectava turmells i canells vibrava suaument sota la teva esquena com si algú s'hagués entestat a fer-te agradable el pas per aquell túnel fosc. Tu et volies mantenir desperta perquè n'anhelaves el retorn.

Per defugir la son

vas recordar que de petita els teus pares et passejaven en cotxe per fer-te adormir. Això és el que t'acabava de convèncer que la hipòtesi més versemblant era la del trasllat al món de les tenebres.

Aquesta sospita et mantenia lúcida,

vas recordar de moure els teus músculs abdominals voluntaris i vas serrar la mandíbula per tal de cerciorar-te que fins en el pitjor dels pronòstics el retorn era possible.

Com si Algú t'hagués llegit la ment

vas sentir que t'agafaven la mà i l'escalf humà va començar, serpentejant pel braç, a envair-te les temples i vas tornar a sentir una música com un nocturn de Chopin que s'allunyava.

Vas sentir uns xiscles

de sorpresa i por com els que es produeixen sota els efectes d'un terratrèmol i vas obrir els ulls. Orfeu, travessant un món obscur, havia aconseguit de rescatar-te de l' Inframón.

                                                            Johann R. Bach

Los viejos lagartos soñamos con el ritmo de un vals al atardecer, pero después de la cena yo no puedo pasar sin unos minutos de jazz.

MÚSICA DE JAZZ EN LA AURORA

-Buenos días amigo. Hoy has madrugado mucho, pues todavía el sol no ha salido y tú ya estás ahí en tu muro.

-Buenos días amiga. Los lagartos viejos dormimos poco y por ello pensamos demasiado aunque por lo visto eso no es exclusivo de nuestra especie. He estado escuchando un poco de música como cada noche antes de ir a dormir y me he desvelado.

¡Ah! ¿Te gusta la música?

Sí sí. Me gusta oír música a todas horas.

Los viejos lagartos soñamos con el ritmo de un vals al atardecer, pero después de la cena yo no puedo pasar sin unos minutos de jazz.

¿Te gusta el jazz?

¿Qué encuentras de especial en ese tipo de música? Cuando yo era joven me gustaba el rock and roll, luego, ya de mayor me aficioné a los conciertos polifónicos de la música clásica.

No sabría qué decir sobre la música de jazz…

veo que los músicos pueden despacharse a su gusto, con sus improvisaciones y no andarse con contemplaciones con sus nervios, que no se entregan en el andante y en cambio pueden lamentarse o reír en el alegro.

Cuando están tristes

se les ve en su involuntaria expresión de desagrado y –como en el caso de los bajistas- se inclinan sobre el contrabajo; lo palpan con la misma paciencia doméstica que si estuvieran limpiando una col, mientras que junto a ellos los baterías se enzarzan con unas diabólicas vibraciones de platillos.

Yo nunca fui a los conciertos de jazz

porque me ahogaba en la densa atmósfera de humo de tabaco de los locales típicos. Me gustaba sentir el sonido delicioso, por ejemplo de una arpista, casi una niña con falda corta que como una pequeña diosa alegórica y erguida ante el enrejado de oro de la bóveda celeste, estuviera cogiendo estrellas una a una.

A los viejos lagartos nos calma el jazz,

nos hace soportable la ansiedad aunque cuando nos sentimos acosados más por la depresión y el miedo que por la tristeza preferimos la música de Arvo Pärt.

Te prometo escuchar hoy mismo algo de esa música tuya.

Buenos días amigo.

Las campanas de la torre suenan marcando ya la hora del desayuno. Luego saldré otra vez al Jardín a tomar el sol a pesar de que el frío comienza a apretar con sus tuercas.

                                                                  Johann R. Bach

Las estrellas más lejanas influyen en la orla del cáliz de una flor.

NUESTRO ENVEJECIDO PLANETA

Estaba tan absorta observando la calle desde la atalaya de mi silla de ruedas cómo llegaban de dos en dos los autobuses repletos de gente que no me daba cuenta que mi amigo el sabio lagarto estaba tomando el sol en la parte baja del muro. Al verlo le he dicho si no tenía ganas de ver gente.

"Hoy - me ha contestado aquella noble criatura- no he tenido el valor para contemplar -como otros días- esas caras típicas del mediodía cuando se apean del autobús.

Qué contentos están de sí mismos casi todos, cómo se pierden ante la perspectiva de una comida rica en grasas e hidratos de carbono (azúcares), cómo piensan aprovechar la presencia de los demás para hablar de la cena, de sofisticados vinos, la cama y... quejarse de lo problemático que es el metro.

¡Ni un minuto para la metafísica!

¡No tienen tiempo para entender la crueldad de las cosas!

Este Envejecido Planeta parece predestinado: una y otra vez nos vemos obligados a elegir entre formas más o menos nobles de sufrimiento".

Bajo la luz intensa del sol, el pequeño saurio tenía un aspecto especialmente pálido y parecía respirar con dificultad el aire que transportaba el penetrante aroma de las magnolias en flor.

"Me encuentro bien -respondía a mi preocupación por su salud. Recuerda, en caso de que algún día deje de venir a tomar el sol en este jardín Nuestro pequeño Paraíso, que todo está en todo.

Las estrellas más lejanas influyen en la orla del cáliz de una flor. El rocío de la mañana contiene la neblina de la noche pasada. Todo está entrelazado por una omnipresente dependencia.

No hay nada que pueda librarse del poder de todo lo demás. Y... sin embargo..., nuestro pensamiento vuela... libre.

Como el polen de la palmera el amor viaja

libre buscando el abrazo en la aurora.

                                                                        Johann R. Bach

Creo en la luna pues hacia ella volamos:

ENAMORADO DE LA NOCHE Y EL MAR

Creo en la sabiduría de los búhos

que arañan los soles y las lunas.

Creo en el mar padre de la lluvia que,

como escasea, nos la envía a gotas.

Creo en tu risa que quema en la noche

como un fruto y como un agua.

Tú que sabes que la lluvia empuja como el mar

pregúntale con tu suave voz

por qué aún creo en nosotros

si ni siquiera dormimos abrazados.

Creo en la luna pues hacia ella volamos:

Sólo el hombre puede tocar el cielo.

Creo en los hombres que en pie beben

el cielo hasta la última estrella.

                                                         Johann R. Bach

¿Quebradiza… tu piel? ¿Punzada… doblemente la herida?

COMO TITANIO ADHERIDO AL HUESO

Como titanio adherido al hueso ves tus propias manos que ya no pueden calentar ni el bolígrafo. La tristeza gana terreno a tu soledad.

Suspiras al mirar las semillas de caléndulas –que ya no plantarás- sobre el papel de periódico en el que estaban envueltas. Te hubiera bastado con que te necesitaran para germinar.

¿Por qué crees que Calíope, musa de carne y verso, torció bajo la cruz los ojos abandonando su memoria portadora de albaricoques? ¿Por qué ocultando su rostro no quiso bajar hasta la arena de su playa, hasta tu copa? Un adjetivo buscas inútilmente, efecto de un calor cuya ausencia produce el mayor frío.

¿Quebradiza… tu piel?

¿Punzada… doblemente la herida?

Cometiste el error de siempre:

el sí en los intersticios del no, el ignorar que Él no puede estallar entre las junturas del sí.

Sólo el silencio puede atenuar el dolor

mientras no vuelvan a germinar las caléndulas y rían extendidas al sol, una vez hayan pasado los nubarrones.

                                                                Johann R. Bach

“Qualsevol canvi em fa aprensiu,

                                                                       Sobre el fons groc es llegeix la inscripció "Winners have a sixtsense":

                                                                                                       els guanyadors tenen un sisè sentit"

De Berlín a Kaliningrad

Mentre espero l'avió llegeixo,

com a enginyós joc de paraules "Els guanyadors tenen un sisè sentit ,

però tots necessitem

una espatlla amiga, un animal de companyia o un llibre que ens ajudi a comprendre'ns a nosaltres mateixos.

Fa molt

que sabem que som fràgils. Cal cercar suports com ho fan les veus en un cor.

Rere les passes de Kant:

Et voldria comprendre com a Kant.

Professor de Königsberg- avui  Kaliningrad- proposava la idea que estudiar conjuntament la natura i l'espai exterior en la seva primerenca Història General de la Natura i Teoria del Cel.

Un entre els molts amics

que l'animaven a perseverar en els seus estudis sobre aquest immens llençol de llumenetes que apareix damunt nostre al crepuscle fou Friedrich Hölderlin.

Li demostrà la seva amistat

I li va sintetitzar tot el seu suport filosòfic i literari amb dos versos curts:

Qui construí les muntanyes

i marcà les senderes dels rius?

Hölderlin

Saps que entre els teus amics

hi ha algunes persones meravelloses que, a milers, duen flors a la seva tomba.

Al cementiri de Kaliningrad

el 1991 es va recuperar la seva figura per al món i un dels seus pensaments més poètics i   un dels seus pensaments més poètics en escriure's sobre la seva tomba els mots següents:

"Dues coses m'omplen la ment

amb un sempre renovat i acrescut embadaliment i admiració que no decauen per molt que hi reflexioni: el firmament estrellat damunt meu i la llei moral dintre meu".

Veus autoritzades li havien demanat

que trenqués el seu llarg silenci, ja que sense ell –deien- no es perdia un filòsof: es perdia el món.

Oh nit!

Ara algunes persones

guardem els seus mots en un pendrive de connexió USB a punt de ser llegit penjat amb una cinta al coll:

"Qualsevol canvi em fa aprensiu,

encara que m'ofereixi la millor promesa de millorar el meu estat, i estic convençut, per aquest instint natural meu, que he de parar compte si desitjo que els fils que les Parques teixeixen tan fins i dèbils siguin teixits amb una certa longitud en el meu cas".

"El meu agraïment sincer

als meus amics i admiradors que pensen tan bonhomiosament de mi  fins a comprometre's amb el meu benestar, però així mateix demano, de la manera més humil, protecció en el meu actual estat davant qualsevol alteració".

Oh nit!

Passats els anys

ja és hora que el món sàpiga que va descobrir l'origen del planeta terra i del sistema solar a partir d'una massa que, havent madurat prou, girava, en forma de puro, sobre el seu eix central perpendicular.

Laplace li va donar la raó

amb els seus càlculs sobre la quantitat de moviment dels planetes i nosaltres també la hi donem perquè gràcies a ell podem mirar en el nostre interior i, aixecant el cap, llegir el Codi de l' Obscuritat i les seves ombres blanques.

*(1) Parca. En la mitologia grega, cadascuna de les tres deïtats germanes amb figura de velles de les quals una filava, una altra debanava i  l'altra tallava el fil de la vida de cada persona.

M'he precipitat sobre la sorra de la platja per veure sortir la lluna, aixecant-des del mar, en aquesta nit diluviana

CATALUNYA PAÍS D'ACOLLIDA

Quan es va trencar el nostre país, la presa de la dictadura

aspirada per la falla gegantina de l'abandonament de la llibertat, unes paraules esteses per tot arreu, unes paraules que no volien ser oblidades, van tractar de resistir a l'exorbitant empenta.

Allà es va decidir la dinastia del seu sentit.

M'he precipitat sobre la sorra de la platja

per veure sortir la lluna, aixecant-des del mar, en aquesta nit diluviana. Després, plantat en l'alba tremolosa, amb la cintura plena d'estacions, us espero amics nens i grans que heu de venir.

Ja us endevino darrera la negror de l'horitzó.

Catalunya la nostra llar, terra d'acollida, no para de fer vots per les vostres morades. I el meu bastó de xiprer riu de tot cor per a vosaltres.

                                                                        Johann R. Bach

sol, sense àngel, sense criatures al nostre costat, tenebres i dies, l'alè del anacoreta, plenament viu, sap com no tenir límit.

POLS PLE AUDIBLE

Colpeja el pols, ple, audible

a la paret íntima de l'artèria amb el senyal convingut.

guardians forçosos

de tot el que està dins de la pell comprenem què ens demana, ja que nosaltres volem allò pel que sona.

No obstant això, de vegades, sol,

sol, sense àngel, sense criatures al nostre costat, tenebres i dies, l'alè del anacoreta, plenament viu, sap com no tenir límit.

Recondueix el desig

abans de ser destruït pel sofriment.

                                                                                   Johann R. Bach

s'aixeca l'Empordà Palau del Vent demostrant al món sencer que l'art va començar amb la caiguda dels àngels ...

L'EMPORDÀ

Catalunya no es un simple tros de terra,

sinó una terra impacient i ja cansada d'esperar, un solemne territori ...

En la seva novetat

no hi ha el menor indici de canvi de lloc: Les muntanyes, el mar, les vinyes, els magraners ... fins i tot el vent de tramuntana xiula amb la mateixa música en les nostres oïdes.

La gerreta de vi

que, aquell fatídic dia, no vam acabar de beure sota l'olivera, la trobem avui en una petita pedra herbívora al costat del lloc on s'inicia un amè camí de cirerers.

Mentre reposem les nostres forces

sentim que darrere de nosaltres es fa palesa la felicitat que els estats havien forçat a esvair-se i davant de nosaltres es mostra majestuosament, de nou, acompanyant a la nostra llengua, tot el que la nostàlgia té de durador en el misteri ...

És cert que aquí es fa fosc

una mica abans del que potser és habitual en un altre mar i només avui comprenem per què l'ull del rossinyol que anava a França estava cobert de llàgrimes.

També és cert

que en aquell precipitat crepuscle no vaig posar la meva confiança en el caos: però, reconec que em va sorprendre la multitud que darrera meu s'arrossegava com conscient i culpablement alhora, trepitjant alguna cosa contra el terra.

Admirat pel profà món de l'enveja

fàcilment resignat -per el transcurs dels anys-, gairebé intemporal, s'aixeca l'Empordà Palau del Vent demostrant al món sencer que l'art va començar amb la caiguda dels àngels ...

Tot al Cap de Creus promet

tot i que encara la nit em digui a través dels somnis: "Amarga és la set i tan deslligada que beu de la destinació com un cavall de cartró al costat de la finestra mirant com jo la mar.

                                                                 Johann R. Bach

les vespes ja no anaven als esbarzers ni els ocells a les branques.

CAMÍ DE SANT JAUME

Avui he somiat que tornava a passar

pel corriol flanquejat de matolls olorosos, herbes adormides i ginesta per on, de nens, ens sorprenia que la nit s'atrevís a transitar;

les vespes ja no volaven en els esbarzers

ni els ocells en les branques.

L'evidència que estava somiant era palesa

fins i tot dins del meu propi somni...

L'aire obria als pelegrins de bon matí

la turbulenta immensitat d'un paisatge on conflueixen cel i mar, vent de tramuntana i muntanya.

En el somni  tot hi eren filaments d'ales,

temptació de cridar, acrobàcies entre llum i transparències.

Sant Pere de Rodes s'exaltava

sobre l'arpa de les seves pedres.

La Serra de Rodes, mirall de les àguiles, se’ns mostrava altiva flotant per damunt dels núvols baixos.

En la sendera d'herbes adormides i ginesta,

la quimera d'una edat perduda somreia a les nostres joves llàgrimes davant el paisatge d'una terra

a qui no cal permís d'existència

per més que la inquisició dels Estats

l’hagi  menystingut.

                                                                   Johann R. Bach