21 abr 2018

Una enfurismada terra, et separa del lloc del seu repòs


EL SOMRIURE DE LA MARE

Mai ningú -li dius
a aquests ulls d'obsidiana
que et miren des del mirall-
com la teva mare ha patit tant.

Com és possible
que suportis tanta nit?
Qui sap quins altres horrors
et portaran els anys?

Mai, mai sabrà ningú
com t'il·lumina l'ombra
que es posa al teu costat, tímida,
quan ja res esperes.

On és, on és ara
aquell ingenu somriure
que alleujava els pesars d'un home cansat
que et vestia de nena com a una princesa?

La terra l'ha desfet, la protegeix.
Un passat de meravella ...

Qualsevol altre somriure
és un gest que s'apaga
ara que una veu, lleu i tendra et crida
des dels cims immortals ...

Cerques al cel la cara feliç,
i que els teus ulls en tu, que no vegin res més 
quan també a ells
te'ls vulgui tancar el misteriós Cronos.

Una enfurismada terra,
et separa del lloc del seu repòs
on ara es dispersa
el seu martiritzat cos.

No importa ...
Escoltes cada cop més nítida
aquella veu de l'ànima
que no vas saber valorar aquí baix ...

I, tan mateix, t'aïlla,
més i més jovial i amiga
de minut en minut,
en el seu senzill secret.

Ja t'ha calat els ossos
la sequedat de la tardor,
però, allargat per les ombres,
sobrevé infinit un inquietant fulgor;

la tortura secreta del crepuscle
intens, bellíssim ...
                                                          Johann R. Bach
Traducción


LA SONRISA DE LA MADRE

Nunca nadie -le dices
a esos ojos de obsidiana
que te miran desde el espejo-
como tu madre ha sufrido tanto.

¿Cómo es posible
que soportes tanta noche?
¿Quién sabe qué otros horrores
te traerán los años?

Nunca, nunca sabrá nadie
cómo te ilumina la sombra
que se pone a tu lado, tímida,
cuando ya nada esperas.

¿Dónde está, dónde está ahora
aquella ingenua sonrisa
que aliviaba los pesares de un hombre cansado
que te vestía de niña como a una princesa?

La tierra la ha deshecho, la protege.
Un pasado de fábula…

Cualquier otra sonrisa
es un gesto que se apaga
ahora que una, leve y tierna te llama
desde las cumbres inmortales…

Buscas en el cielo su rostro feliz,
y que tus ojos en ti nada más vean
cuando también a ellos
te los quiera cerrar el misterioso Cronos.

Una enfurecida tierra,
te separa del lugar de reposo
donde ahora se dispersa
su martirizado cuerpo.

No importa…
Escuchas cada vez más nítida
aquella voz del alma
que no supiste valorar aquí abajo…
Y, sin embargo,
te aísla, cada vez más jovial y amiga
de minuto en minuto,
en su sencillo secreto.

Ya te ha calado los huesos
la sequedad otoñal,
pero, alargado por las sombras,
sobreviene infinito un inquietante fulgor;

la tortura secreta del crepúsculo
intenso, bellísimo...