14 ene. 2017

Amb la boira va arribar a Àger la nostàlgia, amb la neu el jardí s'omple de tristesa.


ÁGER

Con la niebla llegó a Áger la nostalgia,
con la nieve el jardín se llena de tristeza.

En el muro de la casa vecina,
protegido por un tabique pluvial,
pronto florecerán, a la par que los almendros,
los futuros racimos de la viña virgen.

Se blanquea en silencio
la sien del solitario.
El cielo constelado azulea la noche.

Àger

Amb la boira va arribar a Àger la nostàlgia,
amb la neu el jardí s'omple de tristesa.

En el mur de la casa veïna,
protegit per un envà pluvial,
aviat floriran, al mateix temps que els ametllers,
els futurs raïms de la vinya verge.

Es blanqueja en silenci
la templa del solitari.
El cel constel·lat blaveja la nit.

                                                            Johann R. Bach

12 ene. 2017

Entre els ferments de les seves enormes tifes, una llavor blanca..., va sorgir una planta extraordinària que veient la llum del mar va decidir crear les seves pròpies colònies.


Barcelona va néixer amb els magraners

Barcelona va néixer amb els magraners,
entre alegres flors fúcsies com una magrana d'astres.

Corrien els temps en què cavalls de fusta
i elefants guanyaven batalles i donaven vida. Entre el riu Besós i el delta del Llobregat hi havia un lloc pel repòs, aigua i terrasses sobre el mar i refugi a famílies púniques senceres protegides per la Serra de Collserola muralla de muntanyes inexpugnables.

En les seves terres fèrtils creixien
sense dificultat les verdures, les figues maduraven com els versos i els campaments reien aliens a la batalla de Cannes.

Els elefants, veritables artífexs
de les victòries cartagineses també descansaven a la vora dels rius
pirinencs.

Desenvolupaven tasques agrícoles,
domèstiques i pacífiques. Gaudien com nens de banys diaris, i jocs infantils; s'adormien amb la música de les onades i l'olor a vi dels soldats.
  
Ara, després de més de dos mil dos-cents anys
cap necessitat té el magraner que jo vingui de tan lluny i em detingui a contemplar-lo en el seu miracle, i que admiri les seves belles flors fúcsies.

Res és necessari per al magraner
excepte la llum, la nit, l'aigua, la fermada, la brisa mediterrània i el vol de les abelles; i, el ritme marcat per la rotació incessant de la terra la precessió dels equinoccis.

Per ser, el magraner
no necessita que m'aturi a contemplar-lo. No mora la Punica granatum en la meva paraula. La meva paraula és lenta, només evoca un magraner que floria a Cadaqués al costat del mar.

Hi ha una avinguda que va a Roma
i una finestra que dóna a la platja per guardar-lo, i en la meva memòria avingudes de vermells i blavosos vitralls per on va arribar el magraner d'Amilcar Barça que contemplo.

Barcelona va néixer amb els magraners,
entre alegres flors fúcsies com una magrana d'astres.

                                                                                                 Johann R. Bach

La Idea ara és aquí.


LA IDEA

La Idea ara és aquí.

Si el cel és mort, el no-res és un punt de partida que porta a la bellesa i a la Idea.

La Idea ara és aquí,
Tement una altra ràfega de tramuntana alguna altra sentència dictada per un policia corrupte disfressat de jutge.

La Idea ara és aquí,
desentranyant sintaxi i vocabularis rars que porten al contingut de "El Absent", a l'aroma de tots els vins: a la llibertat.

La Idea ara és aquí.

                                                       J. R. Bach

qui sap com haguéssim acabat al segle si el llamp m'hagués obert la teva reixa


La teva mirada

Després de tants anys,
lluny de l'emboscada de les teules ens hem acceptat un a l'altre.

qui sap
com haguéssim acabat al segle si el llamp m'hagués obert la teva reixa ... si les teves nits m'haguessin perdonat.

He sentit altre cop la teva veu que dóna fi a l'exili.

He tornat a veure els teus ulls:
La teva mirada, és cert, segueix sent hort d'estrelles.

Les ginestes, la solitud ...,
són diferents de tu.

                                                           Johann R. Bach

11 ene. 2017

tantes ànimes lliurades com blat als queixals dels molins.


L'Ingrés DE L'EMPAR AL NOVICIAT 

Cenyit el pit, el sol en el seu cabell,
i aquella prestància, ombres i somriures per tot arreu,
a les espatlles, a les cuixes i genolls;
la pell viva i els ulls de grans parpelles;
hi era en el seu primer dia de novícia.

¿I a Vic?

A Vic, res: una imatge. Així ho va voler el déu.
I Alfonso, el seu únic amor, va jeure amb una ombra
com amb un cos consistent, durant set anys;
i nosaltres no vam tenir més remei
que oblidar-nos de l'Empar la més tendra companya.

Un gran dolor havia caigut sobre Les Carmelites.
Tantes companyes llançades a la gola de la mar,
a la gola de la terra, intentant oblidar a la seva amiga;
tantes ànimes lliurades com blat als queixals dels molins.
Cap noia més a l'escola va renunciar al simple amor carnal.

                                                                                Johann R. Bach

10 ene. 2017

És la llum de la plata ... ombres blanques de la nit ...


LA NIT DE BANYOLES

Hi ha pocs núvols al cel
i res indica que l'aire suau
vagi a alterar la tornada de la primavera

Sota la lluna
tornen a blegar-se les estàtues
com els joncs entre els reflexos del llac.

Mentrestant antigues soledats s'entrellacen
i la flama d'una espelma es torna baladre,
és a dir, la flama que crema a l'home.

És la llum de la plata ...
ombres blanques de la nit ...
de la nit màgica de Banyoles.

                                             Johann R. Bach

9 ene. 2017

-Parece, amigo Quentin, que no todo está decidido pues bajo las estrellas que silban el niño crece,


SEDIENTOS COMO LA HIERBA

-Mira Quentin, esas diminutas figuras que se mueven el jardín como ávidas hormigas que no pueden ni imaginar que las observamos desde estas Mansardas.

¡Qué mundo el de ahí abajo!
¡Qué sombras siguen cerniéndose sobre el hombre! Sigue subiendo el precio del centímetro cuadrado de los solares junto al mar.

Flotando sobre la brisa marina
una sola voz es extraña. A los gorriones les molesta y buscan cobijo detrás de los muros colonizados por la hierba.

-La letra de esa canción
les exhorta a dejar sus plumas y sus delicados huesos sobre las olas pero, dime Ermessenda ¿es el hombre blando y sediento como la hierba?

-Desde luego amigo Quentin.
Insaciable como hierba diría yo; sus nervios, es raíz que cunde. Una novena parte de los hombres se enredan en sus bienes mientras que otra novena parte dan discursos. Pero de qué sirven bienes y discursos contra los partidarios de la acción hombres que se alteran fácilmente con las guerras.

Sólo una novena parte de almas es blanda,
un manojo de hierbas, labios y dedos que ansían un pecho blanco, ojos que se entrecierran al resplandor del día aunque con pies que correrían, sin que importe la fatiga, a la menor señal de una ganancia.

-¿Es sólo eso lo que da la vida?

-¡Ay Quentin! La cosa se complica al constatar que lleva el viento polen atómico y enrosca la luz. Lleva, sí, polen herido a las flores sedientas. Las abejas abren la lengua volando en sollozos, enferman y son pasto de agresivos pájaros mientras que la primavera se siente amenazada.

-Pero ¿ya no es tiempo de plantar, tiempo de cosechar?

-Parece, amigo Quentin, que no todo está decidido
pues bajo las estrellas que silban el niño crece,

le duelen los huesos
y se dispone a abrir el corazón antes que el desierto se adelante y lo seque todo. Otros gorriones, tímidos, al ver el color del grano hinchado, crecido, se emocionan y les late su corazón con fuerza, su pulso lleno les predispone para digerir el alimento teñido de átomos negros y duros.

Después del lluvioso otoño en la cañada,
la nieve invade las calles de las ciudades y los pastizales para el ganado, los campos de cereales creando la urgencia egoísta de sacar provecho de la sangre ajena, de romper la cáscara de la almendra…

Aún no se ha apagado la lamparita
que ha de alumbrar la primavera.

                                                            Johann R. Bach       
       

8 ene. 2017

¡Pobre mi sol! ¡Mi cálido disco de oro! ¿Quién duda de que eres mortal como yo?


APUNTES SUCINTOS

Kafka debió buscar bocas más simples,
gargantas diurnas como cajas de resonancia. Sólo la quincuagésima parte de su vida estuvo bañada en besos.

De mi piel brota el vaho cargado de sal.
Ven. Vísteme con tu aliento. Ven. Acércate a mi piel y cúbreme con tu calor. Acércate a mi piel.

¿Quién sabe si el cielo
que une nuestros mares es puente de plata o sólo nubes de besos conductoras del calor y de la electricidad?

Aunque yo era inhumano rezaba todos los domingos.
Ahora bajo un canto inhumano soy reliquia arcilla de porcelana fina.

Metiste las piernas,
la espalda, toda tu piel en la cama, pero yo no. Entonces cerraste los ojos y, con mi dolor, me fui. Ahogando el grito.

Ha empezado el tercer milenio
con su horizonte de colmillos y lenguas ásperas.

Los Reyes Magos ya no traen alegría sol mezclado con rodio.
Traen bombas de racimo con uranio empobrecido.

Las mujeres ya no buscan hombres domesticados,
prefieren reducidos animales de compañía.

Y, sin embargo, el sol, la lluvia,
la nieve y las abejas con sus patitas cargadas de polen siguen visitando mi balcón. ¡Qué bella porción del universo!

                                                        Johann R. Bach