2 abr. 2014

La pèrdua d'un ésser estimat

LA NOIA DE KIEFHOLZSTRASSE

 

Capítol 1                                                     

 

El desvetllament de la consciència

La pèrdua d’un ésser estimat

 

        ALUMINAC7 – IGNATIA C30

 

 

Em vaig despertar a mitjanit tota suada; el meu germà gran em va dir: desperta’t que t’has de vestir. Sentia veus per casa que xiuxiuejaven. La casa estava incomprensiblement plena de gent tot i ser mitjanit. Estava entre atordida i marejada. Va entrar a l’habitació un tia meva que em va agafar al braçat i em va tapar amb una manta i, en pijama, em va dur   a casa d’una veïna, dos pisos més amunt.

 

La veïna m’havia preparat un llit enorme; m’hi allità, em va fer beure un suc d’un gust estrany i em va dir que continués dormint. L’endemà al matí em vaig despertar i vaig demanar d’anar a col·legi, però em van dir que estava malalta i que m’havia de quedar al llit.

 

El meu germà no se separava de mi i la veïna em va preparar un llesca de pa amb mantega i un xic de llet calenta que em vaig prendre de grat, però al cap de deu minuts la vaig vomitar. Vaig anar al lavabo, el meu germà em subjectava el front  mentre jo sofria unes arcades que presagiaven més vòmit.

 

Em vaig veure al mirall, amb la vista  enterbolida; tenia la cara pàl·lida i estava a punt de marejar-me. La debilitat feia que em flaquegessin les cames. Vaig tornar al llit i vaig tornar a caure en els braços de Morfeu.

 

Durant uns quants dies o setmanes vaig romandre al llit i tot intent de llevar-me resultava inútil ja que al menor intent de fer-ho se m’emboirava la vista i l’esvaïment es produïa immediatament. Em sentia molt feble i em vaig resignar a dependre totalment dels altres.

 

No podria dir quantes setmanes vaig romandre en aquesta situació perquè la meva idea del transcurs del temps en aquells dies encara era molt tendra. D’altra banda, si en aquells moments m’haguessin preguntat què volia no hauria sabut què respondre. En realitat, la sensació que tenia de la situació era la de la persona acabada d’arribar: no sabia què volia.

 

Aquesta situació va començar a canviar un matí fred, però amb un sol radiant enmig d’un cel ras. El paisatge vistós pels arbres carregats de neu em cedia sota els peus. La blanca reverberació de la llum del sol en travessar el sostre del bosc destacava amb el colorit d’un carret amb un para-sol. Misteriosament,  enmig del no-res, hi havia un home que venia flors al capdamunt  de Kiefholstrasse. Aquest punt de color produïa tristesa en lloc d’alegria. El silenci del bosc nevat, la solitud del venedor de flors i l’aire fred del matí em van entristir.

 

En arribar a casa vaig preguntar al meu germà com era que en aquest lloc hi havia un venedor de flors. La resposta lògica que venia flors per dipositar al jaç de les persones estimades al cementiri em va fer entendre què havia passat : la mare devia haver mort aquella nit que em van traslladar a casa de la veïna...

 

Tot encaixava; m’havien amagat la mort de la mare per evitar-me sofriments més grans perquè era petita i estava molt malalta.

 

El buit deixat per la mare va ser inevitable encara que me n’haguessin ocultat la seva mort: jo la necessitava i la cridava constantment tant desperta com en somnis.

 

                                                                 Johann  R. Bach

No hay comentarios:

Publicar un comentario