5 may 2018

Comenzaba a oscurecer y la tarde era de plata y de frágil cristal.


VA ESCLATAR LA TARDA

Ens havíem assegut en un banc
a la plaça de la Sagrada Família ...
Començava a fer-se fosc i
la tarda era de plata i de fràgil cristall.

Acabava (tímid, absent i teu)
el món de complir disset anys ...
La teva música i el teu foc,
per primera vegada, entre els meus dits.

                                                 Johann R. Bach

Traducción

ESTALLÓ LA TARDE

Nos habíamos sentado en un banco
en la plaza de La Sagrada Familia…
Comenzaba a oscurecer y
la tarde era de plata y de frágil cristal.

Acababa (tímido, ausente y tuyo)
el mundo de cumplir diecisiete años…
Tu música y tu fuego, por primera vez,
entre mis dedos.

Sempre la tarda

Hola, tarda enfurismada

1 may 2018

No t'ho podré dir tot


ENCARA UNA ALTRA CARTA

Estimada J,

Guardes encara alguna carta de les meves?

La meva memòria
i dos botons bassons d'or blanc
em deien que allò que vàrem viure
tu i jo, no va ser un somni.

Teixidor, calderer, soldat,
mecànic ajustador... poeta potser,
com un adolescent
sé que en llegir-me et reconeixeràs.

Per això encara busco el llenguatge més útil
que em permeti expressar aquella espera inútil,
però que, malgrat tot, era una espera.

Ha valgut més això que res.

Ara ja ho saps:
jo soc aquell que no podrà
explicar-se mai què va passar.

Soc, senzillament,
aquell que no et tindrà.

Punts vermells
sobre els marges dels camps de civada,
soroll d'aigua invisible,
molsa damunt les teules velles
i els cims nevats

Modest observant de l'esfera celeste
no t'ho podré dir tot,
però et faré adonar de la remor
invisible de l'aigua que se'n va

cap a la vall d'aquesta terra
de l'hospitalari Montsec.

Petits detalls teus
com roselles enmig del paisatge
fan que em senti estimat
tot i que, de sobte, com la tarda
que se'n recorda d'ella mateixa,
em retires l'empara.

Tot fa que hi pugui barrejar
tanta tendresa nova
i alhora vella com la tarda
després de creure que m'evitava.

No t'ho podré dir tot,
però escriure't em permet
brindar-te un altre jo
sense pena de mi.

Em reconcilio també -es cert-
amb la música de Simon and Garfunkel,
i de la de Bob Dylan, amb els espais de Minkowski,
amb l'efecte de Coriolis,

amb la poètica novel·la
"Adéu abans d'hora"..., amb tu.

¿Recordes...

La carretera que menava
als camps de pomeres
i al groc de ginestes de l'Alt Empordà;

les corbes d'El Garraf
dominades pels morunys
i el perfum dels fonolls,
o els cants llunyans d'ocells

i el passeig entre les fulles caigudes
en el bosc de Santa Fe del Montseny,
els besos repetits dins del "Siscents"...?

Així ho volíem.

Soldador, electricista, aparellador...
Sísif del poema potser,
camàlic que arrossega imperfeccions,
no t'ho podré dir tot,

però, com un adolescent,
sé que en llegir-me et reconeixeràs.

Místic de tots el dubtes,
lligat de mans, perplex, servil,
inescrutable, infant, nostàlgic,
de vegades em sembla que escric

ràfegues de versos llançats
del no-res al no-res, però,

quin tebi plaer estimar-te d'amagat!

Sempre teu J.


Traducción

AÚN OTRA CARTA

Estimada Jo,

¿Guardas todavía alguna carta mía?

Mi memoria
y dos botones gemelos de oro blanco
me decían que lo que vivimos
tú y yo, no fue un sueño.

Tejedor, calderero, soldado,
mecánico ajustador ... poeta quizá,
como un adolescente
sé que al leerme te reconocerás.

Por eso aún busco el lenguaje más útil
que me permita expresar aquella espera inútil,
pero que, sin embargo, era una espera.

Ha valido más eso que nada.

Ahora ya lo sabes:
yo soy aquel que no podrá
explicarse nunca qué pasó.

Soy, sencillamente,
aquel que no te tendrá.

puntos rojos
sobre los márgenes de los campos de avena,
ruido de agua invisible,
musgo sobre las tejas viejas
y las cumbres nevadas.

modesto observante de la esfera celeste
no te lo podré decir todo,
pero haré que te des cuenta del ruido
invisible del agua que se va

hacia el valle de esta tierra
del hospitalario Montsec.

Pequeños detalles tuyos
como amapolas en medio del paisaje
hacen que me sienta amado
aunque, de repente, como la tarde
que se acuerda de ella misma,
me retiras el amparo.

Todo hace que pueda mezclar
tanta ternura nueva
y al mismo tiempo vieja como la tarde
tras creer que me evita.

No te lo podré decir todo,
pero escribirte me permite
brindarte otro yo
sin pena de mí.

Me reconcilio también -es cierto-
con la música de Simon and Garfunkel,
y de la de Bob Dylan, con los espacios de Minkowski,
con el efecto de Coriolis,

con la poética novela
"Adeu abans d'hora" ..., contigo.

¿Recuerdas ...

La carretera que conducía
a los campos de manzanos
y al amarillo de retamas del Alt Empordà;

las curbes de El Garraf
dominadas por los promontorios rocosos
y el perfume de los hinojos,
o los cantos lejanos de pájaros

y el paseo entre las hojas caídas
en el bosque de Santa Fe del Montseny,
los besos repetidos dentro del "seiscientos" ...?

Así lo queríamos.

Soldador, electricista, aparejador ...
Sísifo del poema quizás,
porteador que arrastra imperfecciones,
no te lo podré decir todo,

pero, como un adolescente,
sé que al leerme te reconocerás.

Místico de todas las dudas,
maniatado, perplejo, servil,
inescrutable, niño, nostálgico,
a veces me parece que escribo

ráfagas de versos lanzados
de la nada a la nada, sin embargo,

qué tibio placer amarte a escondidas!

Siempre tuyo J.

                                            J. R. Bach