17 mar 2017

... com creix sobre la vora brillant de la parpella inferior, com llisca tot al llarg de la cara, ...


PROPOSTA DE FINAL PER A UNA NOVEL·LA

M'heu oblidat, estimats amics meus?
Sóc jo, la narradora, una insignificant aranya l'única habilitat de la qual és manejar amb soltesa les meves petites potes i gràcies a la meva mida i a la capacitat d'esmunyir-me per sota les portes puc ser testimoni de tot allò que s'esdevé a casa.

És cert
que no he fet entrar les meves argentades temples en algunes estances, però això és perquè he estat ocupada amb un assumpte totalment diferent. Jo sóc aquella que s'arrepapa ara damunt de l'ou que és dalt la taula com si volgués covar-lo; jo sóc aquella que agita les diminutes potetes per l'habitació, tibada i satisfeta.


Tot el que aquesta nit ha tingut lloc entre aquestes dues amigues nostres, que no han estat massa formals, ha succeït a la meva panxeta esfèrica.

He vist com es posen les robes tremoloses. Eviten mirar-se, ja que no tenen res a dir-se i, encara que tinguessin coses a dir-se, no creuen que valgui la pena l'esforç. La Suxa, vídua, somriu agraïda, no sap res de la relació que la Carla manté amb el seu marit. Per la seva banda, la Carla no ha contat mai a ningú allò que el seu insubstancial espòs ha tingut la sort de sentir. Per això arribo a la conclusió que, malgrat les seves absències, la Carla estima el seu marit.

La Suxa i la Carla han sortit per la porta de l'immoble al bell mig de la neu, de bracet, amb les galtes gelades i els ulls mig aclucats de tanta blancor als arbres i als cotxes estacionats en bateria al costat de la voravia entre els blocs verdosos. La Carla considera encertat dir-li de nou a la seva amiga el mateix que li ha dit cada un dels matins en els quals han sortit juntes de la casa de la Suxa: que tot s'ha acabat, que no té cap sentit, que aquesta ha estat la darrera vegada.

L'Emília enretira suaument la mà de sota del seu braç, calla durant una bona estona mirant cap el costat i després replica, amb una expressió de cortesia: "Fes el que vulguis". Camina al seu costat fins a la parada de l'autobús i resta silenciosa, mentre contempla com cauen lentament els flocs de neu damunt de l'asfalt blanc.

Quan arriba el vehicle vermell, la Carla remuga un breu "a reveure" i al cap de pocs segons la Suxa veu com s'asseu: una ombra bruna que passa per darrere de la finestra de l'autobús. La Carla, a partir d'ara, deixa de resultar interessant. És com tantes altres que finalment opten per continuar amb els seus marits.

La Suxa sap que així que entri a casa cercarà a l'agenda el nom d'alguna amiga, la convidarà a sopar i intentarà repetir el mateix acte darrere del teló blanc, com es repeteixen totes les coses, a partir d'una edat, a la vida d'una dona sola. Entra a l'escala de l'immoble envaït ja per l'olor del primer cafè del matí, obre la porta de la seva llar, la tanca tot seguit, es treu l'abric de pells, les botes i s'asseu al llit desfet.
Encèn una cigarreta, mira el rellotge, encara falten vint minuts per a les set i es queda amb la mirada clavada al buit.

M'hi acosto ben a prop i veig amb precisió,
com en un documental científic, com es forma la llàgrima en el seu ull, com creix sobre la vora brillant de la parpella inferior, com llisca tot al llarg de la cara, al costat del nas i després degota, lluent damunt del llençol.

Abans d'acabar la cigarreta
es posa dempeus i obre un armariet de la llibreria. Treu un bloc de fulls de tres centímetres de gruix, saturats d'una lletra excepcionalment bonica. El deixa caure damunt del llit, agafa un bolígraf i comença a escriure notes amb ímpetu fins que converteix la pàgina en un mapa que només ella podrà, dies més tard, interpretar.

Al cap d'un quart d'hora, més o menys,
s'aixeca, es dirigeix cap a la taula de la cuina –no veig què fa perquè estic situada darrere seu- quan, amb un cruixit apocalíptic, s'esquerda la closca d'ou i d'ell s'enlaira la Quimera, que omple tota la casa amb el seu rugit de drac, amb les seves urpes grogues, amb les immenses ales de ratpenat. S'estén l'olor triomfant de l'ou ferrat, mentre la Suxa, febril, bruscament encongida, es disposa a continuar escrivint amb ràbia: "No et queixis ja que el final d'aquesta relació podria haver estat pitjor".

M'heu oblidat, estimats amics meus?
Sóc jo, la narradora, una insignificant aranya, l´unica habilitat de la qual és manejar amb soltesa les meves petites potes i gràcies a la meva mida i a la capacitat d'esmunyir-me per sota les portes puc ser testimoni de tot allò que s'esdevé.

Perdoneu-me que aquesta vegada
hagi començat la novel·la pel final.

                                                                                         Johann R. Bach

                                                                                                                                               

16 mar 2017

La escena era como nuestro ir muriendo para vivir.


EL MÁS LARGO BESO

Desde mi puesto de observación,
encaramada en lo alto del armario vi toda la escena:

cuerpos desnudos contorneándose
y regando con saliva cada centímetro cuadrado de piel y vello; las sábanas revueltas formando parte del amasijo amoroso. Cayeron exhaustos en los brazos de Morfeo sin despegar siquiera sus labios.

La verdad es que ella era
lo más parecido al más largo beso mientras que él no era otra cosa sino el empuje de una brasa de animal solitario oculto tras la apariencia de un ser civilizado.

De pronto la idea de una muerte lenta como el tiempo
se instaló en mí como un amor. Tenía que escribir todo lo que había pasado aquella noche.

Toda la excitación que recorría mi cuerpo
comenzó como una música suave de Arvo Pärt in crescendo:

un golpecito en el cristal,
como si hubieran tirado algo; luego, un caer ligero y amplio, como de granos de arena lanzados desde una ventana de arriba, y por fin, ese caer  que se extiende, toma reglas, adopta un ritmo parecido al de "Spiegel im Spiegel" y se hace fluido, sonoro, musical, incontable: Llovía.

Allí abajo en la enorme cama
seguían los dos dormidos como en un abrazo eterno con los labios aun pegados por el último beso. La escena era como nuestro ir muriendo para vivir.

Mientras escribía,
como cualquier araña lasiodora no paré de comer naranjas y plátanos, sentada entre cajas de cartón

sobre aquel antiguo armario,
hasta donde venían horizontales, débiles, pero aún densos y metálicos como las ondas de frente plano de una emisora de FM los toques de las campanas de la cercana iglesia, que no se mezclaban con el aire que hacía tanto tiempo que estaban atravesando.

Al otro lado de los cristales
la lluvia persistía con su música mientras yo, excitada hasta el delirio, miraba cómo era el más largo beso.

                                                                       Johann R. Bach

15 mar 2017

Vull –ho reconec- aquest xipolleig, això musculós que no et permet gronxar-te sense pressa damunt dels finíssims fils de les nostres hamaques de colors,


GEBRE ATARONJAT EN UNA TERANYINA


La feblesa narrativa d'una aranya- el meu cap és un gran llum, penjat del sostre, intermitent, per moments els motors dels  meus lòbuls cerebrals passant a tota velocitat- respon a un desig degenerat, lesiu i llunàtic: "Un desig epilèptic, un desig deforme, un discapacitat desitjant i bavós".

Aquesta activitat narrativa que m'assalta intermitentment com a qualsevol altra aranya que no es limiti a l'avorriment en la seva teranyina conviu afortunadament amb una concepció sobre el sexe com una necessària forma de relació, com l'única manera de sortir de la letargia i obrir-se al món:

Vull –ho reconec- aquest xipolleig, això musculós que no et permet gronxar-te sense pressa damunt dels finíssims fils de les nostres hamaques de colors, que no et deixa ni un respir. En el món de les aranyes tot resta impregnat d'una malaltissa sensualitat.
Les aranyes assumim que sense sofriment no hi ha passió i que "enamorar-se és el diluvi amb els nostres habitables racons electrificats". Som igual que dues ànimes solitàries que viuen en una caravana i a l'hivern es freguen com dos cetacis.

Aquest torrent verbal que és "La Teranyina de Colors", aquest fluix de consciència desbocat, orgànic i sensitiu, sorgeix d'un estat d'hiperestèsia i disponibilitat perceptiva. La frontera entre realitat i fantasia ha de ser valorada per vosaltres, amics lectors, ja que jo com aranya narradora m'he limitat a escriure el que he vist, sentit, olorat o... imaginat.

                                                  Johann R. Bach

Ja és a l'imprenta la versió catalana de "Escarcha Anaranjada"


GEBRE ATARONJAT
EN UNA TERANYINA

M'heu oblidat, estimats amics meus?

Sóc jo, la narradora, una insignificant aranya,
l'única habilitat de la qual és manejar amb soltesa
les meves petites potes i gràcies a la meva mida
i a la capacitat d'esmunyir-me per sota les portes
puc ser testimoni de tot allò que s'esdevé a casa.


                                                                       Johann R. Bach
                                                     Traducció: Emili Pascual i Ferrando

13 mar 2017

hombres blandos y sedientos como hierba, insaciables como hierba; sus nervios, raíz que cunde.


Una y otra vez la misma cosa

Las temperaturas han bajado,
recorriendo los campos, aunque, irreversiblemente, los almendros y los ciruelos han coloreado el paisaje.

Eso que hemos convenido en llamar primavera
se viste de claros colores: una y otra vez la misma cosa. Inútil tratar de cambiar esa precesión de los equinoccios.

Emergimos de la arena de las playas
de los mares de Proteo, almas que han marchitado los pecados públicos cada una en su oficio como un pájaro en su jaula;

malos hábitos, astucia y engaño,
o simplemente la urgencia egoísta de sacar provecho de la sangre ajena.

El hombre se altera fácilmente con la violencia.

Muchos son blandos, un manojo de hierbas, labios y dedos que ansían un pecho blanco, ojos de té que se entrecierran al resplandor del día, y pies que correrían, sin que importe cuán cansados, a la menor señal de ganancia.

La primavera es para ellos
una oportunidad de especular con el grano. Son hombres blandos y sedientos como hierba, insaciables como hierba; sus nervios, raíz que cunde.

Algunos, intransigentes, exorcizan a gritos al diablo,
otros más pacientes, esperan a que un abril lluvioso descargue como una floración del cielo le gangrene a cada quién su herida.

Una y otra vez la misma cosa:
primavera en el hemisferio norte de este planeta.

                                                                                  Johann R. Bach

“Literatura es lo que leí en mi larga, larguísima, adolescencia.


SEMANA 3. 12 DE MARZO


Pierre insiste a menudo en que el poeta sueña con escribir una novela mientras que el verso es la aspiración inconfesable del novelista.

Es divertido ver que Damián dice que esa frase es como oír cómo llueve… como una música de fondo y para reafirmar su apuesta por la poesía cree que solamente en el arte poético se puede producir la paradoja de que la parte sea superior al todo: El fragmento incluye más contenido que el sistema.

Todo ello me recuerda un comentario de Leo P. Hermes que más o menos decía así: "Literatura es lo que leí en mi larga, larguísima, adolescencia. El resto –una miríada de poemas y novelas- es erudición".

                                                                                            Johann R. Bach