No solament l'aigua, el metall polit, la página blanca, la pedra que hi conforma les estàtues...

ELS MIRALLS DE GEORGINA

 

Quan em vaig traslladar

a casa de la Georgina vaig quedar presa com una libèl·lula de l’aura dels miralls que hi vaig trobar. Tot hi és un mirall que t’envaeix els ulls, s’entesta- t’obstines- a assetjar la imatge imprevista.

 

No solament l’aigua,

el metall polit, la pàgina blanca, la pedra que hi conforma les estàtues, sinó també les seves mans, que imposen el seu ordre en les coses, la fuga del temps i el seu retorn, sempre imprevist, la por de les passes que van negant els camins.

 

Avui mateix, després de contemplar el mirall,

penjat a la meva alçada, no pas per veure-m’hi sinó per buscar-la-hi a ella quan no és a casa, m’he estat fixant en els dos llums iguals que presideixen la seva superfície irreprotxable d’on he aconseguit desterrar paret i cortines;

 

I, m’han aparegut

a la ment les línies d’un paisatge sense somni, l’aire mateix s’ha prestat a l’oblit dels problemes amb el meu exmarit.

 

Encara és mirall o bé ja és font?

He tingut la sensació que no em voldria assemblar a algú que no s’atreveixi  a contemplar el seu propi rostre. He sentit com, en mirar aquest  mirall, realment l’estava esperant com un únic esforç.

 

M’he posat a llegir

 – un dels meus millors plaers- i un insecte diminut s’ha aturat en el marge d’una pàgina; l’aparto tot espolsant la pàgina (delicadament, per no fer-li mal)i gairebé a l’instant, d’un salt s’hi ha tornat a situar.

 

Semblava que em convidés

a fixar-me en ell: era un dípter, tot ell de color verd amb taquetes  ametistes, no domèstic, les ales quasi triangles equilàters  que lluïen paral·leles al paper on ha posat les potetes; m’ha recordat les libèl·lules.

 

Massa obert,

el cosset gairebé tocava el blanc de la pàgina. Un traç ferm de preciós verd maragda, extremadament subtil, vorejava les ales transparents; com cel·lofana cristal·lina m’exhortaven a mirar-les bé per percebre-les millor, a fixar-me en la perfecta simetria del seu suport viu.

 

Intentava

apartar suaument aquell ésser diminut amb la punta del bolígraf, però es tornava a instal·lar tan a prop del llibre sense intentar fugir que em va semblar que buscava companyia encara que jo no fos de la seva mateixa espècie.

 

He provat de foragitar-lo

altre cop amb una bufada lleugera. Es resistia a marxar. He pensat que era una vida ja sense instint de conservació, que el seu final era proper i me n’he desentès;

 

fins a sentir-la posada

en la part de la mà ,tremolor! que jo no em veia, la que estava enfront del llibre , esperant, tota, el moment de passar el full, la volta del temps...

 

He continuat  llegint i passant pàgines:

la meva escala en el temps és una altra. Però els nostres universos són una mateixa cosa.

 

He tornat a mirar-me el rostre al mirall,

tot esperant la nit per  fer una passejadeta amb la Georgina.

 

                                Johann R. Bach