14 abr. 2014

Totes hem col·laborat en la redacció d'aquest petit discurs

              L’APOLOGIA DE SIMONE (I)   

 

No sé si les feministes poden,

com a tal grup, lluitar per destruir tota virtut i tot ideal, tot somni, tota infància..., però basta que una feminista com la Simone encengui una espurna de vida perquè el seu feminisme sigui un tresor per a mi.

 

Al capdavall,

 aquesta manera de pensar, aquest altruisme femení, és el que m’ha permès entrar en un cor de veus que m’han agombolat i m’han donat l’oportunitat d’una vida espiritual que m’omple de satisfaccions.

 

Tant me fa quantes dones

dins d’un grup feminista puguin ser d’una manera o altra; allò que m’interessa realment és la qualitat de Simone, que en definitiva es tracta d’una persona entregada l’humanisme de la qual es troba fora de tot dubte raonable o no, així com la seva fidelitat davant les veus amigues és la millor garantia de la bondat del seu cor.

 

No rebutjaré les seves idees,

no m’hi giraré d’esquena tot i que de vegades es fa pesada, salta d’un tema a un altre i s’emborratxa amb les seves pròpies paraules. No donaré ni el més ínfim argument en contra a les seves adversàries.

 

Em dol de veure

com alguns grups de feministes utilitzen conceptes purament masculins i hi juguen tot destruint tot bri de reconciliació.

 

Em dol de veure

com tantes i tantes dones no reneguen de la violència que durant milers d’anys la condició femenina ha rebutjat. Per a mi és inconcebible que  una noia es faci soldat, precisament en uns moments en què semblava que els homes es negaven a guerrejar.

 

Em nego a callar

en tots aquells llocs on creixen el desordre, la duresa, la falsedat i l’absència de sensibilitat. Per això entenc que moltes dones prefereixin refugiar-se en la pura bondat humana, que no té cap grup; en els llibres i en els somnis, en la música, lluny de tota col·lectivitat.

 

I potser alguns esperits excèntrics,

aïllats del món, em comprenguin com la Simone i llavors hauré trobat un altre tresor.

 

Ja sé, Simone,

que en un principi, de nena, quan senties més amb la intuïció en carn viva que no pas amb els llibres i els arguments bonics, les religioses que vas conèixer et van semblar superficials, encarcarades i insensibles, sense poesia, sense fluïdesa, sense espontaneïtat, sense sinceritat, sense vida.

 

Totes les aquí presents sabem,

pel que tu mateixa ens has mostrat amb el teu afecte, que aquelles monges, que mancaven d’aquella delicada vitalitat que caracteritza les persones altruistes,

 

sense aquell vent insurrecte

que traspassa fins als pulmons, sense aquella disposició per sentir fins al fons de l’ànima enmig de la vida i sense aferrar-se a res, sense aquella capacitat de despullar-se davant d’un mateix, completament lliurat a l’interior, sense aquell sentir subtil, discret, fràgil, no van poder endormiscar la teva ànima.

 

Vas voler veure en l’extrem contrari

un conjunt de revolucionàries compromeses amb els seus ideals fins a les mamelles, somiadores que glatien per transformar el món i fer-lo simplement habitable, sers ingenus i sensibles, valeroses de cor.

 

I, encantada davant tal idea,

hi vas participar i et vas oposar a les religioses, a qui consideraves hieràtiques estàtues quadrades incapaces de sentir de ple, de somiar més enllà d’un conjunt de regles matemàtiques i estatistes, de llançar-se als abismes a la cerca de la música humana, de fluir lliures i de lliurar-se a ulls clucs als sentiments espirituals.

 

Tanmateix, vas acabar

decebuda d’elles, odiant-les, molt trista

 

Cap d’aquelles “revolucionàries”

comprenia la teva forma d’estimar ni els teus somnis, se’n burlaven, de tot allò bell, de tot allò noble, de tot allò virtuós, de tot allò màgic que hi ha en les teves fantasies.

 

En elles tot era destructiu

tan dur, tan xaró, tan vulgar, tan gris, tan anti-contes de fades.

 

T’espantava el seu món,

et feia pànic aquest món caòtic, turbulent, grosser, de persones esparracades, mal vestides, per a qui les drogues eren una cosa normal i el sexe pel sexe allò més “cool”, i també els acudits sense suc ni bruc, així com una música malforjada i estrepitosa que no t’omplia gens el cor.

 

Vas advertir violència

en les imatges que els atreien i de què s’envoltaven, imatges que semblaven comunes i corrents a altres perquè és allò que acostuma a fer la gent de la nostra societat -és una de les raons per les quals no veus tv-.

 

Vas llegir uns quants llibres

de religió, et vas submergir momentàniament en aquest món, però això no et va dur més que a un apropament més estret amb l’alcohol...

 

Vas creure que el final

del recorregut, la solució a totes les teves inquietuds es trobava en uns quants llibres de mitologia, plens de paraules poètiques i de sentit. T’hi vas obsessionar.

 

Vas voler ser monja de claustre.

I jo em sento orgullosa d’haver influït en tu- amb l’ajuda de totes vosaltres- prou per treure’t aquesta idea del cap.

 

Totes les que som aquí

ens sentim orgulloses del teu amor, del teu feminisme i de tenir la teva veu en el Cor.

 

Totes hem col·laborat

en la redacció d’aquest petit discurs que només pretén demostrar-te el nostre amor i que opinem que no s’ho val de perdre el temps parlant de Déu i de la Bíblia, que allò que importa són els gestos de tendresa quotidians.

 

Sense res més a dir-te, et desitgem un feliç aniversari.

 

                                                                                          EL COR

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario