L’ AUREA HA FET UN POEMA (II)
La música que sents
en aquest menjador sobre aquesta taula de mescles amb les nostres veus de fons i els mobles del qual hem enretirat perquè no es perdi el nostre eco, no té lloc en un pentagrama, no és filla d’altaveus ni d’antics fiblons de llum.
Darrere els acords
i d’aquesta veu teva que serpenteja no hi ha modestos fusibles ni subtils circuits sense cable, no n’hi palpita cap.
El teu disc ple de confusions
ja fa temps que es va aturar, tot i que n’escoltes algun residu malgrat tot, a soles amb la teva vida, amb la remor de fons de la teva respiració.
La música que sura avui aquí,
es desprèn d’aquest cor que s’ha anat configurant sota els teus esforços, sona perquè la fas sonar, perquè és teva.
La toca el cor
amb lenta mà, la teva sang memoriosa embastant oblit, el teu cos com en un “solo” i el teu desig indòcil.
Com un amic endormiscat al teu llit,
aquesta nit t’acompanya, es deixa acariciar, ofereix el contrapunt amarat de vi, al ritme encandilat dels teus ulls i dels teus ossos.
No saps res
i res no has de témer estant entre amics; aquesta nit ni tan sols l’excés de vi et pot fer mal. La llum ataronjada del carrer saluda suaument el teu aniversari, el teu perfil inquiet on la sang canta i balla sense vergonya, gairebé somnàmbula, amb els ulls vermells que no enganyen.
És aquesta música
la que has desitjat i construït; que no s’atura, flueix amb el temps com si desitgés de prolongar-lo, com si el cant mateix cancel·lés la certesa del final, el cap inevitable a què totes ens aferrem.
Aquesta nit no hi haurà dolor
ni solitud, només es permetrà alegria en allò que escoltes. Darrere dels acords i de les veus companyes aquí presents hi ha la teva sang que persisteix, la teva sang que no se’n vol anar amb la música a una altra banda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario