MONÒLEG DE PALMIRA (IV)
"...Tot i que des del batxillerat
jo havia llegit la poesia amb la certesa que era una manera d'escriure diferent de totes i que no es podia usar com la prosa de les novel·les o la dels llibres d'estudi
(tot i que tenia una imprecisa afinitat amb els resos religiosos), em penso que la meva primera noció concreta de la poesia en tant que activitat sobirana i sense relació amb l'experiència immediata va ser quan vaig topar amb Rilke.
Els poemes de Rilke em van impressionar,
però més encara la convicció immediata que aquells versos, tot i tenir l'origen de vegades a partir d'una traducció dels clàssics grecs, tenien una força superior a qualsevol poeta viu dels que jo llegia aleshores.
Llavors em preguntava
¿ Com podia algú emocionar-se, o cavil·lar sobre el nostre destí, a partir de les paraules que fa mil·lennis havia concebut l'estrany habitant d'un lloc remot poblat per gent que s'alimentava de formatge de cabra, olives negres i figues i l'economia del qual, per dir-ne d'alguna manera, se sostenia amb les incursions pirates que emprenien durant l'estiu per l' Egeu?
Com podia continuar sent actual Sòfocles?
En realitat la pregunta estava mal plantejada.
No era actual Sòfocles sinó atemporal, o millor encara, ahistòric. La poesia és allò que s'escapa de la història. Més enllà d'allò immediat hi ha allò profund del poema, allò poètic, és a dir, la matèria primera de la poesia, allò de què tracta.
Arribat en aquest punt em podríeu preguntar, doncs, de què tracten els poemes?
Jo diria que la poesia
és sempre un homenatge i que si el poema no és un cant, doncs no és un poema. Totes sabeu què se sent quan les nostres veus s'eleven cap al cel com el vol dels ocells. Doncs en llegir un poema s'ha de sentir aquest mateix cant.
Recordo que les monges
de la meva joventut em passejaven per les classes de les nenes grans per exhibir-me com una exòtica futura poetessa quan en realitat
jo l'únic que feia era llegir versos en veu alta,
però allò em permetia passejar la mirada per entremig d'aquelles avorrides col·legiales.
I de tant en tant descobria entre elles
uns ulls vius que es clavaven en els meus i que em produïen una estranya i agradable sensació al ventre.
Emocionada,
desviava la mirada de la seva per evitar els ulls d'una nena i tot alternant la vista entre els versos i la finestra veia un enorme castanyer en flor.
Jo hauria jurat
que havia vist realment aquesta imatge en guaitar per la finestra, però amb el temps i a mesura que anava llegint poesia em va sorgir en un moment donat la idea que allò fou
una imatge virtual d'un significat evident
que el castanyer era un símbol fàl·lic (el sexe masculí desitjat per mi amb força en aquells moments).
L'arbre creix
i es llença envers el cel impulsat per una potència inextingible,
explota en el florir i en el fructificar, dansa a la llum del sol com un ballarí colossal.
És com un vers final que completa el cant:
La música que balla l'arbre és la potència del "bios", la música de la vida terrestre. El castanyer és la dansa de la vida,
No hay comentarios:
Publicar un comentario