Tot tendeix al caos i al desordre... tot es desfá i envelleix sense remei

L’AUGMENT D’ENTROPIA        

 

Us imagineu la Marta Guillamon

 tot tornant a casa, enamorada, olorant l’aire dolç, irrespirable, de la terra amarada, els grumolls opulents de la fermentació;

 

tot tornant

 mentre les fulles descosides alliberen els seus metalls i l’aigua dels tolls reflexa un cel marró que la segueix amb la mirada.

 

Després d’haver pujat a l’àtic,

amb l’ascensor avariat, panteixant i combatent la brasa silenciosa  de l’ hivern:

 

la cara i la creu del gel;

 

després d’ haver- se tret la brusa

amarada com fulla que penetra i condorm la pell; tot entrant en la nit rapinyaire que ve a sotmetre-la a la dura prova.

 

Amb els pits a l’aire

 i tot eixugant-se els cabells escolta el seu company –estudiant de Ciències Físiques- que repeteix com si fos un lloro, tot gravant en el seu ADN els conceptes més absurds:

 

vida és allò

que hem après a considerar vida. Vida –continua repetint-...vida és allò associat a certs elements químics que hem après a associar a la seva presència (noteu la repetició de la paraula “misteriosa” associar).

 

Sembla que la Marta no ho sent bé,

 però fa un esforç per entendre: “hi ha vida allà on el grau d’entropia és reduït i estable, és a dir, allà on s’incompleix la segona llei de la termodinàmica i s’imposa la rebel·lia”.

 

La Marta ho comença a entendre.

S’abaixa els texans. La seva entropia se li està desbordant a l’entrecuix.

 

Tot tendeix al caos

 i al desordre –sent dir-; tot es desfà i envelleix sense remei. Gairebé són les últimes paraules abans d’apinyar-se

 

a una boca revolta, com un caos ardent,

entre llençols de colors.

 

                                                    Johann R. Bach