16 abr. 2014

Jo sabia que les passes de Carles oscil·laven ossudes ...

2. ELS HOMES DE LA MEVA VIDA (Carles)

      

Daurats es vinclaven els gira-sols

sobre la tanca del jardí,  perquè ja era estiu.

 

Quina meravella sentir el zel de  les abelles

confós amb el propi sota el fullatge verd de noguera, arrecerats dels temporals de pas!

 

Platejada floria també la rosella.

Amb una senzilla admiració s'enduia en càpsula verda els nostres somnis nocturns i estel·lars. Ah! Que silenciosa era la casa quan ell s'hi endinsà en l'obscuritat.

 

Purpúries maduraven les prunes

als arbres i el jardiner movia les seves mans dures cremades d'anys. Quins bells signes hirsuts al sol radiant!

 

Però el silenci s'endinsava en la tarda,

l'ombra de Carles dins el cercle adolorit dels seus s'espessia com la mel darrera i ressonava cristal·lí al seu pas sobre l'herba del jardí ran de bosc.

 

Buida de nens- la seva preocupació principal-

la casa semblava que es fes vella. Callats es reunien aquells entorn de la taula de la casa veïna i  amb mans de cera hi partien el pa, amb olor de sang, tot pensant a refusar l'amor de la madrastra.

 

Anit, els ulls petris

de la germana -la meva cunyada-  fitaven els meus quan, durant el sopar, semblava que em culpés de la seva bogeria i intentava inocular al front del seu germà la primacia dels seus drets sobre la casa; i

 

entre les sofertes mans de sa mare,

semblava que els aliments es petrifiquessin. Com els corruptes, amb llengua de plata, van fer callar l' infern! Com, comparats amb els components d'aquella família, els àngels caiguts estaven posseïts per una infinita bondat i feien tots rotllana al voltant de Carles!

 

Després d'aquella nit

en què va sonar la pluja que refrescava els camps, en l'espinosa pregonesa del bosc, Hermes, tot seguint els solcs grocs enmig del blat, va arribar puntual a la cita, i amb el silenci suau del brancatge, va dur la pau a Carles.

 

Jo sabia que les passes de Carles

oscil·laven ossudes- acompanyat per Hermes en el seu camí capa a l' Inframon- sobre serpents endormiscades al marge del bosc, i que l'orella sempre segueix el crit delirant del voltor, i,

 

abans d'apuntar el dia,

la meva figura va desaparèixer d'aquell estrany paisatge familiar com si llisqués sobre un mirall trencat. Tan sols un record vague del sexe oral clavat a la pell em mostra en els somnis, de tant en tant, el rostre lunar de Carles.
 
                                                     Johann R. Bach

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario