20 may. 2014

Sempre escull un paratge solitari

UN VELL POETA XINÈS AL MONTSEC

 

Cal acostar-se-hi

i conèixer a fons a aquest ésser, un vell poeta xinès, per comprendre els seus laments i admirar com malgrat l'estret marge en què sempre s'ha mogut ,

 

la seva ploma no ha deixat mai d'explicar

com la vida s'enfila pels arbres i com, sient una mica dur d'orella, tria el grinyolant so monotónic del grill com absurda i latosa melodia destinada a serenatar la seva fosca nit espiritual : gairebé cec a la nit, palpa i respira.

 

El vell poeta presta especial atenció

a l'incessant furor amb què les cigales s'afanyen en tan estrident i opressiu cant; alucina al veure l'arbitrarietat d'aquesta part de la naturalesa del món del Montsec,

 

poc habitada,

que també dóna vida a altres éssers aparentment fútils i desposseïts de qualsevol manifestació de bellesa, fent-los fins i tot feliços en la seva bogeria:

 

¡ Èbries d'aquesta jovenivola font

de plaer i de poder !

 

La vida és la seva bogeria

-pensa el vell poeta després de dues glopades de vi- perquè aquesta vida que és origen i sentit de la seva existència és la crida sexual del mascle a la femella o viceversa per tal de perpetuar l'espècie i la vida mateixa:

 

ja que la vida s'imposa…, la vida!

 

Tots tenen la seva debilitat

i la d'ell és escriure poemes. Durant anys es va treure de sobre mil llaços mundans, però de la feblesa de veure bellesa en les coses quotidianes encara no s'havia lliurat :

 

Amb els pavellons auditius una mica mossegats,

amb les temples enfonsades pels anys i assetjat per una insuficiència alumino-silicato-potàssica, orina recolzant les mans sobre l'alzina .

 

Cada vegada que es delecta

amb un paisatge pintoresc com ho és el del Congost de Mont-rebei, cada vegada que es reuneix amb antics amics,

 

alça la veu

i improvisa una estrofa poètica embolicada amb profunds sospirs, com si un déu acudís, davant seu, emergint entre les maragdes aigües del riu, per avivar la seva intel·ligència.

 

Des que va visitar

el modern observatori d'Àger i veure els estels tremolar de fred per tots els racons de l'Univers, passa les hores a la muntanya .

 

Quan acaba un nou poema ,

ascendeix sol per les dreceres paral·leles al riu per no desorientar-se a causa dels efectes de l'aspre vi;

 

recolzat en el barranc

de nets feldespats i agafant de les tiges d'una ginesta comença el seu cant esbojarrat , que

 

espanta els sagrats boscos i tranquil·les valls .

 

Les cigonyes i els pardals

el miren sorpresos .

 

Tement convertir-se en la riota de la gent,

sempre escull un paratge solitari. D'aquesta manera no és estrany que per a un vell poeta xinès

 

l'extrema aridesa de les arrels esgotades

del Montsec siguin elements que de cap manera haurien de ser vistos com a components hostils - o simplement menyspreables - sinó com la textura d'una terra plena de brillants auspicis,

 

qualitat que també fa d'ella

un inesperat paradís, ja que es tracta d' un lloc on s'engendren i maduren els somnis :

 

¡Muntanya afortunada, el Montsec,

que concep el fruit del seu diví desig de tocar les estrelles amb la mà!


Encara que la nit no hi sigui fosca del tot!

 

                                                                   Johann R. Bach

No hay comentarios:

Publicar un comentario