5 jun. 2016

Des de llavors veia en les màquines de fregir pollastres a l'ast aus amb ullets de cel·lofana obrint el seu bec.


ERMESSENDA DESCRIU CELLABLANCA


Vaig escriure aquests apunts
sobre Cellablanca, amiga Cassia, quan la televisió encara ocultava en tots els països els efectes devastadors de l'energia nuclear: milers de cossos aniquilats en dècimes de segon, centenars de milers de cossos amb la pell cremada i el cor arruïnat, milions de persones empassant-se la por com a aliment ..., la humanitat sencera buscant palmeres sota les quals poder-se refugiar.

També jo vaig córrer darrere la meva palmera.
Primer em vaig aturar al peu d’un gratacels a Nova York, vaig mirar les seves finestres il·luminades i em vaig adonar que el sol no hi desapareixia com en la penombra del carrer; entrava als gratacels per donar-los vida. Ja de matinada, però, tenien l'aspecte d'haver vomitat homes- calèndula, que es tanquen sobre si mateixos quan el sol es pon.

Cellablanca parlava sovint,
com feia Niko de tant en tant, de tallar les àncores de les seves artèries i insistia que el seu cor d'alumini vermell -com en altres cardíacs- s'obria a la nit per deixar escapar la por de les agulles, dels objectes tallants i dels vapors verinosos que se li afixaven en les papil·les gustatives amb regust  d’ametlles amargues, de cianur letal.

Em consta que Cellablanca temia  les tisores
capaces de retallar indefinidament l'espai fins a trobar la forma de l'univers. El seu cor espantat mirava, de la terrassa estant, la pluja en la nit i esperava, afamat, fins a l'alba, que algun dels seus fills, tot apiadant-se d' ell, li pugés un bol de sopa per un petit muntacàrregues de cuina. La cullera feia olor de colònia femenina i els seus llavis ardents la besaven abans de prendre la sopa.

Aquelles imatges em van perseguir
fins que va passar allò de Txernòbil. Des d’aleshores ençà veig, en les màquines de fregir pollastres a l'ast, aus amb ullets de cel·lofana obrint el  bec. La Nova Llum del Món ja no em sembla plena de caramels. Encegadora d'ulls, va cremant els cors abans de ser fagocitats per altres cors de cobalt. Les pupil·les cauen mortes i rodolen pel terra de quitrà no-biodegradable.

En despertar,
des que va passar allò de Txernòbil, cada dia de bon matí, faig un crit que ha de caure en l'espai com sirena d'ambulància. No. No és pas que estigui boja; són aquestes ganes d'explotar abans d’apagar-me socarrada jo també... encara que, per ara, em mantinc bastant bé entre l'elasticitat i la permeabilitat magnètiques d'aquest camp bluetooth en el qual, encara, de moment, les meves paraules poden brillar.


                                                                                        Johann R. Bach

No hay comentarios:

Publicar un comentario