Tot en aquesta Casa d'Hostes -conclou Clementine en el seu pensament-, té un començament agre,

UNS ENTREN, SURTEN ALTRES

El telèfon podia sonar en qualsevol moment,

però ningú dels que estaven sopant aquella nit a la Casa d'Hostes faria cas de les insistents timbrades llevat que no fos la tercera trucada.

Clementine estava fins a cert punt feliç

de veure que a La Casa convivien plàcidament nou ànimes solitàries, resignades, sí, però amb un raig d'esperança als ulls com si el Nou Temps estigués a les Portes de París. Enrere havien quedat els dies en què la seva paga de funcionària havia estat l'única entrada de diners a La Casa. El record d'aquells tres horribles dies que va passar a terra, inconscient, fins que el silenci sepulcral va alertar els veïns.

Buscava, és cert,

minuts a soles per mirar la foto del seu últim marit, per tancar els ulls i resar -de vegades ràpidament- un parenostre abans que les veus dels hostes o la música de Chopin que sonava contínuament a La Casa tornessin a cridar la seva atenció. Aquella música de piano que tant agradava a Cassia tendia un fil d'amor cap a la llum, una sendera de pau i de descans. Després, hores més tard, el silenci creuava les albes trencades. Avançat ja al matí, entre l'aroma del cafè, acabat de fer, tornava a les seves feines sentint-se útil, serena, estranyament feliç.

Ara, durant els sopars

sentia, plaentment, com els hostes discutien, reien -i en algun cas ploraven- s'abraçaven o xocaven les mans en senyal d'acord en tornar-se a perdre com les aigües lliures d'un altiu aqüeducte. Els matins també eren blancs i sorollosos mentre tots guardaven tanda a la cuina per recollir la seva tassa de cafè i les torrades untades amb mantega disposades per recollir la seva dosi de melmelada de taronja amarga.

Durant aquells esmorzars

Clementine s'asseia prop de la finestra i mirava llarga estona els rostres dels seus hostes i en la seva ment rememorava els dies en què cada un d'ells havia arribat a La Casa. Uns entren, surten altres -pensava-, en parella o solitaris, de camí o de tornada. Només ella -aquesta era la seva impressió- quedava dins quan la tarda tancava les portes de La Casa com les d'un vagó de tren que arrenca per al seu destí. Que fàcil hauria estat -musitava mongilment- trobar-te aquí, tenir un racó al menjador a on tornar a seure després de molt de temps. Però tu ets viu en algun lloc del Món de la nostra joventut i jo ja no sé si encara els planetes giren al voltant del sol.

Tot en aquesta Casa d'Hostes

-conclou Clementine en el seu pensament-, té un començament agre, després s'endolceix amb l'amistat dels que aquí conviuen perquè no defalleixis i més tard, inevitablement, l'amargor s'apodera dels nostres cors per excés de fel ... I així fins que el telèfon soni tres vegades consecutives en la mateixa nit, encara que temps hi haurà perquè Cassia acabi els seus dibuixos i Ermessenda completi els seus relats.

                                                                                         Johann R. Bach