Que llarga és la nit amb bona memòria!

LA FERIDA DEL RESSÒ DE LA PLUJA

T'escric de nou amor,

en aquesta nit immensa i venjativa que requereix les seves xarxes per capturar mussols i els caça en un bosc de somiats tapissos.

Recordo el teu jersei rosa

mentre sento caure les gotes de pluja sobre la finestra, els fins traços de tinta xinesa amb la qual dibuixaves cargols i femelles; i, com, entre esquadres i cartabons ens recargolàvem amb tebis i xiuxiuejants t'estimo.

A fora, la nit persisteix en la seva persecució

i destruït d'amor, amb ulls rentats per la pluja del temps penso en la meva desolació, en el dura que és la llunyania i en què no he conegut potser tristesa més justa.

No puc, parafrasejant Sylvie Vartan,

dir que tot és vidre i salades sorres, que l'aurora em dirà quan acabi la pluja que no tornarem a veure'ns ja mai.

La teva pell va estar al meu tacte

i persistirà la seva presència amb mi.

Quins bells dies i somnis

van passar per les meves dents!

Gairebé una petita eternitat

en la qual els malsons nocturnes es van beure el vi.

Recordes ... aquella tarda

en la qual vaig poder cridar llavors, plorar o riure quan em vas bufetejar i, no obstant això, vaig preferir seguir assegut al teu costat ... al "Sis-cents".

No vaig voler altra cosa que seguir mirant

com el foc sortia dels teus ulls, en silenci.

Somric quan penso

que difícilment hauràs tornat a donar una bufetada a cap dels teus amants.

Les teves mans es van gelar

i enmig d'un silenci no après em vas omplir la boca amb el teu amargor just.

Ha parat de ploure

i una lluna estranya  m'il·lumina els ulls i la venjativa nit torna, plàcidament, a deixar en pau als mussols i els seus pensaments tan savis; i,

el meu cor torna a negar-se

per enèsima vegada que tot record és inútil ja i que tot és saliva amarga de petons perduts.

Que llarga és la nit

amb bona memòria!

Quina ferida més profunda

i aguda la del ressò de la pluja!

LA HERIDA DEL ECO DE LA LLUVIA

Te escribo de nuevo amor,

en esta noche inmensa y vengativa que requiere sus redes para capturar búhos y los caza en un bosque de soñados tapices.

Recuerdo tu jersey rosa

mientras oigo caer las gotas de lluvia sobre la ventana, los finos trazos de tinta china con la que dibujabas tornillos y tuercas; y, cómo, entre escuadras y cartabones nos enredábamos de tibios y susurrantes te quiero.

Afuera, la noche persiste en su acoso

y destruido de amor, con ojos lavados por la lluvia del tiempo pienso en mi desolación, en lo dura que es la lejanía y en que no he conocido quizá tristeza más justa.

No puedo, parafraseando a Sylvie Vartan,

decir que todo es cristal y saladas arenas, que la aurora me dirá cuando acabe la lluvia que no volveremos a vernos ya nunca.

Tu piel estuvo en mi tacto

y persistirá su presencia conmigo.

¡Qué bellos días y sueños

pasaron por mis dientes!

¡Casi una pequeña eternidad

en la que las pesadillas nocturnas se bebieron el vino.

¿Recuerdas… aquella tarde

en la que pude gritar entonces, llorar o reír cuando me abofeteaste y, sin embargo, preferí seguir sentado a tu lado… en el "Seiscientos".

No quise más que seguir mirando cómo el fuego salía de tus ojos, en silencio.

Sonrío cuando pienso

que difícilmente habrás vuelto a dar un bofetón a alguno de tus amantes.

Tus manos se helaron

y en medio de un silencio no aprendido me colmaste la boca con tu amargura justa.

Ha dejado de llover

y una luna extraña me ilumina los ojos y la vengativa noche vuelve, apaciblemente, a dejar en paz a los búhos y sus pensamientos tan sabios; y,

mi corazón vuelve a negarse

por enésima vez que todo recuerdo es inútil ya y que todo es saliva amarga de besos perdidos.

¡Qué larga es la noche

con buena memoria!

¡Qué herida más profunda

y aguda la del eco de la lluvia!