... com creix sobre la vora brillant de la parpella inferior, com llisca tot al llarg de la cara, ...

PROPOSTA DE FINAL PER A UNA NOVEL·LA

M'heu oblidat, estimats amics meus?

Sóc jo, la narradora, una insignificant aranya l'única habilitat de la qual és manejar amb soltesa les meves petites potes i gràcies a la meva mida i a la capacitat d'esmunyir-me per sota les portes puc ser testimoni de tot allò que s'esdevé a casa.

És cert

que no he fet entrar les meves argentades temples en algunes estances, però això és perquè he estat ocupada amb un assumpte totalment diferent. Jo sóc aquella que s'arrepapa ara damunt de l'ou que és dalt la taula com si volgués covar-lo; jo sóc aquella que agita les diminutes potetes per l'habitació, tibada i satisfeta.

Tot el que aquesta nit ha tingut lloc entre aquestes dues amigues nostres, que no han estat massa formals, ha succeït a la meva panxeta esfèrica.

He vist com es posen les robes tremoloses. Eviten mirar-se, ja que no tenen res a dir-se i, encara que tinguessin coses a dir-se, no creuen que valgui la pena l'esforç. La Suxa, vídua, somriu agraïda, no sap res de la relació que la Carla manté amb el seu marit. Per la seva banda, la Carla no ha contat mai a ningú allò que el seu insubstancial espòs ha tingut la sort de sentir. Per això arribo a la conclusió que, malgrat les seves absències, la Carla estima el seu marit.

La Suxa i la Carla han sortit per la porta de l'immoble al bell mig de la neu, de bracet, amb les galtes gelades i els ulls mig aclucats de tanta blancor als arbres i als cotxes estacionats en bateria al costat de la voravia entre els blocs verdosos. La Carla considera encertat dir-li de nou a la seva amiga el mateix que li ha dit cada un dels matins en els quals han sortit juntes de la casa de la Suxa: que tot s'ha acabat, que no té cap sentit, que aquesta ha estat la darrera vegada.

L'Emília enretira suaument la mà de sota del seu braç, calla durant una bona estona mirant cap el costat i després replica, amb una expressió de cortesia: "Fes el que vulguis". Camina al seu costat fins a la parada de l'autobús i resta silenciosa, mentre contempla com cauen lentament els flocs de neu damunt de l'asfalt blanc.

Quan arriba el vehicle vermell, la Carla remuga un breu "a reveure" i al cap de pocs segons la Suxa veu com s'asseu: una ombra bruna que passa per darrere de la finestra de l'autobús. La Carla, a partir d'ara, deixa de resultar interessant. És com tantes altres que finalment opten per continuar amb els seus marits.

La Suxa sap que així que entri a casa cercarà a l'agenda el nom d'alguna amiga, la convidarà a sopar i intentarà repetir el mateix acte darrere del teló blanc, com es repeteixen totes les coses, a partir d'una edat, a la vida d'una dona sola. Entra a l'escala de l'immoble envaït ja per l'olor del primer cafè del matí, obre la porta de la seva llar, la tanca tot seguit, es treu l'abric de pells, les botes i s'asseu al llit desfet.

Encèn una cigarreta, mira el rellotge, encara falten vint minuts per a les set i es queda amb la mirada clavada al buit.

M'hi acosto ben a prop i veig amb precisió,

com en un documental científic, com es forma la llàgrima en el seu ull, com creix sobre la vora brillant de la parpella inferior, com llisca tot al llarg de la cara, al costat del nas i després degota, lluent damunt del llençol.

Abans d'acabar la cigarreta

es posa dempeus i obre un armariet de la llibreria. Treu un bloc de fulls de tres centímetres de gruix, saturats d'una lletra excepcionalment bonica. El deixa caure damunt del llit, agafa un bolígraf i comença a escriure notes amb ímpetu fins que converteix la pàgina en un mapa que només ella podrà, dies més tard, interpretar.

Al cap d'un quart d'hora, més o menys,

s'aixeca, es dirigeix cap a la taula de la cuina –no veig què fa perquè estic situada darrere seu- quan, amb un cruixit apocalíptic, s'esquerda la closca d'ou i d'ell s'enlaira la Quimera, que omple tota la casa amb el seu rugit de drac, amb les seves urpes grogues, amb les immenses ales de ratpenat. S'estén l'olor triomfant de l'ou ferrat, mentre la Suxa, febril, bruscament encongida, es disposa a continuar escrivint amb ràbia: "No et queixis ja que el final d'aquesta relació podria haver estat pitjor".

M'heu oblidat, estimats amics meus?

Sóc jo, la narradora, una insignificant aranya, l´unica habilitat de la qual és manejar amb soltesa les meves petites potes i gràcies a la meva mida i a la capacitat d'esmunyir-me per sota les portes puc ser testimoni de tot allò que s'esdevé.

Perdoneu-me que aquesta vegada

hagi començat la novel·la pel final.

                                                                                         Johann R. Bach