15 mar. 2017

Vull –ho reconec- aquest xipolleig, això musculós que no et permet gronxar-te sense pressa damunt dels finíssims fils de les nostres hamaques de colors,


GEBRE ATARONJAT EN UNA TERANYINA


La feblesa narrativa d'una aranya- el meu cap és un gran llum, penjat del sostre, intermitent, per moments els motors dels  meus lòbuls cerebrals passant a tota velocitat- respon a un desig degenerat, lesiu i llunàtic: "Un desig epilèptic, un desig deforme, un discapacitat desitjant i bavós".

Aquesta activitat narrativa que m'assalta intermitentment com a qualsevol altra aranya que no es limiti a l'avorriment en la seva teranyina conviu afortunadament amb una concepció sobre el sexe com una necessària forma de relació, com l'única manera de sortir de la letargia i obrir-se al món:

Vull –ho reconec- aquest xipolleig, això musculós que no et permet gronxar-te sense pressa damunt dels finíssims fils de les nostres hamaques de colors, que no et deixa ni un respir. En el món de les aranyes tot resta impregnat d'una malaltissa sensualitat.
Les aranyes assumim que sense sofriment no hi ha passió i que "enamorar-se és el diluvi amb els nostres habitables racons electrificats". Som igual que dues ànimes solitàries que viuen en una caravana i a l'hivern es freguen com dos cetacis.

Aquest torrent verbal que és "La Teranyina de Colors", aquest fluix de consciència desbocat, orgànic i sensitiu, sorgeix d'un estat d'hiperestèsia i disponibilitat perceptiva. La frontera entre realitat i fantasia ha de ser valorada per vosaltres, amics lectors, ja que jo com aranya narradora m'he limitat a escriure el que he vist, sentit, olorat o... imaginat.

                                                  Johann R. Bach

No hay comentarios:

Publicar un comentario